Yeeye!! Deixo caure comentari després de fer examen de fonètica! ,,,i en allò que estava pensant en les corresponents transcripcions quan de sobte, pam! aixeco la vista, i per la finestra el món és verd, aquell verd-gris típic dels pobles industrials, i tot i que no feia sol, l'exterior m'atreia cap enfora; i és just en aquell moment quan involuntàriament ha començat a sonar aquella cançó que des de fa dies se m'anava repetint, la ronca veu d'en Robe anava pujant entre la morta classe, que semblava estar en mons diferents, i l'única cosa que volia era sortir a fora i escoltar ben alt aquell repetitiu ritmet! Amb el cap sobre la taula, i els ulls sense direcció deixo anar un somriure i em plantejo aterrar si es que vull acabar el control. Ara sona la seva veu mentre escric, però no es el mateix ;) Bé! que tingueu el cap ple de cançonetes i a cantaaar!!!
Vagibb!!!!!
divendres, 9 de novembre del 2007
dimarts, 30 d’octubre del 2007
Epopeia del local i alguna cosa més
A les 16.00 hores d'un dimarts 30 em disposo a fer la migdiada, amb una mica de retard, quan el mbl comença a vibrar d'aquella manera que fas un bot mentre et cagues en la puta d'orus. Sense mirar qui era despenjo i s'hi posa el "putujordi" que amb pressa comença a escopir paraules "a bocajarro" de les quals només entenc: El iaiodel·local, Candau petat i No hi puc anar.
Em torno a cagar en la puta d'oros i em vesteixo forçosament (si, encara anava amb pijama perquè no he tingut els collons de moure'm en tot el matí, l'esquena clavada). Agafo el meu vehicle de dues rodes no motoritzat (bicicleta) i creuo Granollers en un temps rècord: 4 minuts de casa al local, passant per la ferreteria on he adquirit un candau amb dues claus per 4.95€. Arribo al local i trobo al "iaiodel·local" que molt amablement obre la porta tancada pel seu candau provisional, mentre una veu dins meu demana "Si us plau que no falti res..." (semblarà estrany però ara em pregunto qui devia ser el receptor de la meva pregària). Hi era tot.
Desprès de donar-li les mil i una gràcies al "iaiodel·local" i tancar la porta amb el candau nou amb dues claus per 4.95€ torno a agafar el meu vehicle de dues rodes no motoritzat (que ara no especificaré) i torno cap a casa, amb l'esquena més bonica que mai. Com que jo sempre tinc la mateixa sort, passada la primera cruïlla em cau una gota al nas (que no és que sigui especialment gran, en realitat és prou petit, però ha servit d'imant per la gota, coses del "destí" xDD) i en aquell precís instant en comencen a caure unes quantes més. Plou com la mare que em va parir i jo "cagando pollas" (com diria en Demian) cap a casa quan un cotxe apareix màgicament a través d'un "STOP" i freno. En aquell moment he descobert que el meu vehicle de dues rodes no motoritzat, de pastilles de fre gastades, encara derrapa (suposo que només amb rodes i terra moll ;P).
A un pam del cotxe, reprenc el viatge i per fi arribo a casa. Truco al "Putujordi" i li explico la meva proesa/rècord. Penja. Tots contents. Em truca el "Putuvicenç" mentre em canvio la roba i vaig cap al punt de trobada, des d'on ens dirigim a la 1a Assemblea Local d'Esquerres de Granollers, que no us explicaré perquè no crec que sigui ni el moment ni el lloc xDD.
Ara, amb la panxa més buida, l'esquena més puta i la son més pesant, em proposo un sopar tranquilet per precedir un "ratillu" d'estudis filosòfics de 2n de Batxillerat Social.
Si no us sap greu,
Salut i fins la propera!
Em torno a cagar en la puta d'oros i em vesteixo forçosament (si, encara anava amb pijama perquè no he tingut els collons de moure'm en tot el matí, l'esquena clavada). Agafo el meu vehicle de dues rodes no motoritzat (bicicleta) i creuo Granollers en un temps rècord: 4 minuts de casa al local, passant per la ferreteria on he adquirit un candau amb dues claus per 4.95€. Arribo al local i trobo al "iaiodel·local" que molt amablement obre la porta tancada pel seu candau provisional, mentre una veu dins meu demana "Si us plau que no falti res..." (semblarà estrany però ara em pregunto qui devia ser el receptor de la meva pregària). Hi era tot.
Desprès de donar-li les mil i una gràcies al "iaiodel·local" i tancar la porta amb el candau nou amb dues claus per 4.95€ torno a agafar el meu vehicle de dues rodes no motoritzat (que ara no especificaré) i torno cap a casa, amb l'esquena més bonica que mai. Com que jo sempre tinc la mateixa sort, passada la primera cruïlla em cau una gota al nas (que no és que sigui especialment gran, en realitat és prou petit, però ha servit d'imant per la gota, coses del "destí" xDD) i en aquell precís instant en comencen a caure unes quantes més. Plou com la mare que em va parir i jo "cagando pollas" (com diria en Demian) cap a casa quan un cotxe apareix màgicament a través d'un "STOP" i freno. En aquell moment he descobert que el meu vehicle de dues rodes no motoritzat, de pastilles de fre gastades, encara derrapa (suposo que només amb rodes i terra moll ;P).
A un pam del cotxe, reprenc el viatge i per fi arribo a casa. Truco al "Putujordi" i li explico la meva proesa/rècord. Penja. Tots contents. Em truca el "Putuvicenç" mentre em canvio la roba i vaig cap al punt de trobada, des d'on ens dirigim a la 1a Assemblea Local d'Esquerres de Granollers, que no us explicaré perquè no crec que sigui ni el moment ni el lloc xDD.
Ara, amb la panxa més buida, l'esquena més puta i la son més pesant, em proposo un sopar tranquilet per precedir un "ratillu" d'estudis filosòfics de 2n de Batxillerat Social.
Si no us sap greu,
Salut i fins la propera!
John Keats
¿No habrá seres superiores que se diviertan con las gráciles aunque instintivas actividades en que pueda incurrir mi mente, tal como a mi me divierten la picardía del armiño o la angustia del venado? Aunque una pelea callejera es algo detestable, las energías que en ella se exhiben son loables. Para un ser superior nuestros pensamientos pueden cobrar el mismo tono: aunque erróneos, pueden ser loables.
John Keats,
en una carta a su hermano
Bé gent, jo me'n torno a Hyperion :)
Salut i fins la propera.
Salut i fins la propera.
dimarts, 16 d’octubre del 2007
Carta Blanca
Buuuuufa! Quant temps sense actualitzar, eh? Bé, potser és que no tenia res a dir, i potser ara tampoc, però avui m'ha vingut de gust posposar la "siesta" una estona i escriure alguna cosa, si us sembla bé. Si? Doncs ale xD
Us parlaré una mica de Carta Blanca, que com segurament desconeixereu, és un projecte de grup que tenim amb els dos "colgaos" que escriuen per aquí i el Miki.
Estava clar, la cosa havia de començar a sonar després de dos anys dient "Va tiu kedem x tocar!" o "jdr jdr jdrr k no tenim bateria tioo -.- " i... Va aparèixer el Miki, el bateria ( qui ho diriaaa, eh xD). I bé en realitat la cosa va avançant. No exageradament perquè l'aparició del Miki ha estat relativament recent, però la predisposició es màxima i el bon karma també, dos dels punts més importants, segons la meva manera d'entendre-ho.
En definitiva, que això ha nascut i va "viento en popa"( a toda vela, no corta el mar sinó vuela...) xD
Mersi penya per molar tant, sou ídols ídols!
I ara si no us fa res, vaig a dormir una estona i després a fer uns encàrrecs :]
Salut i fins la propera!! I ssssiiiiiii, hi haurà propera! xDD
Us parlaré una mica de Carta Blanca, que com segurament desconeixereu, és un projecte de grup que tenim amb els dos "colgaos" que escriuen per aquí i el Miki.
Estava clar, la cosa havia de començar a sonar després de dos anys dient "Va tiu kedem x tocar!" o "jdr jdr jdrr k no tenim bateria tioo -.- " i... Va aparèixer el Miki, el bateria ( qui ho diriaaa, eh xD). I bé en realitat la cosa va avançant. No exageradament perquè l'aparició del Miki ha estat relativament recent, però la predisposició es màxima i el bon karma també, dos dels punts més importants, segons la meva manera d'entendre-ho.
En definitiva, que això ha nascut i va "viento en popa"( a toda vela, no corta el mar sinó vuela...) xD
Mersi penya per molar tant, sou ídols ídols!
I ara si no us fa res, vaig a dormir una estona i després a fer uns encàrrecs :]
Salut i fins la propera!! I ssssiiiiiii, hi haurà propera! xDD
dimarts, 25 de setembre del 2007
Sota mínims
Ei gent! Reprenc la viciada bloguerística per "parlar" d'un tema que, perquè negar-ho, em neguiteja. Es tracta de pasta, calers, guita, diners... "Queee fills de putaaaa!!"
Bé penya, després d'aquesta introducció més o menys curiosa, us explicaré el que realment toca la moral.
Suposem que ets un adolescent d'uns 17 anys, diguen Marçal o Nom Aleatori, i decideixes currar durant els estius i estudiar durant la resta de l'any. Fins aquí tot més o menys bé. Dus a terme la teva genial idea, treballes "un güebo" però al final cobres, no tant com "un gúebo" pero almenys cobres.
Arriba un bon dia i plegues del curro, amb la cartera aproximadament igual de plena que l'any anterior a les mateixes dates. Màgicament comences a gastar com un condemnat, llibre de filosofia a 30€(fliiiipaaaa), certs deutes amb certa gent... Coses per l'estil.
És unes setmanes més tard quan veus la xifra inicial i la xifra actual i se't cauen els ous a terra, i no és per menys, tot val una pasta! Tants plans que tenia! >.< onclick="setCurrentObject(spellCheckers0); showSuggestions('curro', 'spellCheckers0_12_curro'); return false;" id="spellCheckers0_12_curro" class="highlight">curro.
Salut i fins la propera!
Bé penya, després d'aquesta introducció més o menys curiosa, us explicaré el que realment toca la moral.
Suposem que ets un adolescent d'uns 17 anys, diguen Marçal o Nom Aleatori, i decideixes currar durant els estius i estudiar durant la resta de l'any. Fins aquí tot més o menys bé. Dus a terme la teva genial idea, treballes "un güebo" però al final cobres, no tant com "un gúebo" pero almenys cobres.
Arriba un bon dia i plegues del curro, amb la cartera aproximadament igual de plena que l'any anterior a les mateixes dates. Màgicament comences a gastar com un condemnat, llibre de filosofia a 30€(fliiiipaaaa), certs deutes amb certa gent... Coses per l'estil.
És unes setmanes més tard quan veus la xifra inicial i la xifra actual i se't cauen els ous a terra, i no és per menys, tot val una pasta! Tants plans que tenia! >.< onclick="setCurrentObject(spellCheckers0); showSuggestions('curro', 'spellCheckers0_12_curro'); return false;" id="spellCheckers0_12_curro" class="highlight">curro.
Salut i fins la propera!
dimarts, 18 de setembre del 2007
Finalment i després de moltes voltes he aconseguit aclarir-me dins aquest mundillo i trobar la manera d'escriure alguna cosa, que em ve rodant pel cap fa uns dies i suposo que ens ha voltat a tots en diversos moments de la nostra curta existència.
No se si és el temps o el podrit ambient que ens envolta però momentàniament tot el que és vora meu adopta forma de mar, sobre el qual cau una forta tempesta acompanyada d'un encoratjat vent, i què després d'expulsar tota la seva força, s'estira deixant pas a una inquietant i tenebrosa calma, dins la qual només hi ha un punt, solitari, i suposadament, aquesta taca és el nostre "jo interior", justament allò que ens fa ser únics dins la realitat i què ens diferencia dels altres éssers vius. I aquesta sensació de desorientació és la que em neguiteja i em fa sentir perdut , sense saber on anar; diuen que no hi ha camí a seguir, que s'ha d'anar construint, però quan no tens imatges del camí passat es fa molt difícil assentar la ment.
No sé si m'he explicat gaire però, tot aquest embolic, que no se ben bé com donar-li enteniment en forma de paraules, és com el pas previ a un estat de satisfacció que s'intenta buscar, forçant la nostra auto-estima, per fer escolar l'aigua i tornar-la terra, trepitjar ben fort i mirar endavant, deixant anar un somriure, ple de confiança, que reflexa el valent pensament que no canviaríem per res del món la nostra persona, potser si el lloc on vivim, la nostra situació econòmica o altres aspectes superflus, però que no tenen ni punt de comparació amb la importància de ser nosaltres, únics i totalment separats del món on vivim, dins els nostres pensaments, sentits, sentiments i altres aspectes immaterials que ni amb la persona que més estimem podrem arribar a compartir.
És aquesta sensació que volia expressar, què ens dona confiança i ens aferra a viure, a descobrir i a voler conèixer tot, en la seva màxima expressió, impulsant-nos a buscar noves sensacions i sentiments, i fent-nos creure que som capaços de tot, sempre dins del nostre jo,,, mirant el món com a través d'una finestra,,,
Bé, espero que us identifiqueu amb això escrit i què vulgueu sempre tirar endavant! Força i a ser feliços !!
No se si és el temps o el podrit ambient que ens envolta però momentàniament tot el que és vora meu adopta forma de mar, sobre el qual cau una forta tempesta acompanyada d'un encoratjat vent, i què després d'expulsar tota la seva força, s'estira deixant pas a una inquietant i tenebrosa calma, dins la qual només hi ha un punt, solitari, i suposadament, aquesta taca és el nostre "jo interior", justament allò que ens fa ser únics dins la realitat i què ens diferencia dels altres éssers vius. I aquesta sensació de desorientació és la que em neguiteja i em fa sentir perdut , sense saber on anar; diuen que no hi ha camí a seguir, que s'ha d'anar construint, però quan no tens imatges del camí passat es fa molt difícil assentar la ment.
No sé si m'he explicat gaire però, tot aquest embolic, que no se ben bé com donar-li enteniment en forma de paraules, és com el pas previ a un estat de satisfacció que s'intenta buscar, forçant la nostra auto-estima, per fer escolar l'aigua i tornar-la terra, trepitjar ben fort i mirar endavant, deixant anar un somriure, ple de confiança, que reflexa el valent pensament que no canviaríem per res del món la nostra persona, potser si el lloc on vivim, la nostra situació econòmica o altres aspectes superflus, però que no tenen ni punt de comparació amb la importància de ser nosaltres, únics i totalment separats del món on vivim, dins els nostres pensaments, sentits, sentiments i altres aspectes immaterials que ni amb la persona que més estimem podrem arribar a compartir.
És aquesta sensació que volia expressar, què ens dona confiança i ens aferra a viure, a descobrir i a voler conèixer tot, en la seva màxima expressió, impulsant-nos a buscar noves sensacions i sentiments, i fent-nos creure que som capaços de tot, sempre dins del nostre jo,,, mirant el món com a través d'una finestra,,,
Bé, espero que us identifiqueu amb això escrit i què vulgueu sempre tirar endavant! Força i a ser feliços !!
dilluns, 17 de setembre del 2007
Diumenges nit
Sovint penso que els diumenges nit no tenen utilitat. És el moment clau per perdre el temps i no adonar-te de que l'has perdut perquè no hi ha res a fer, però a mi això de perdre el temps mai m'ha apassionat i aquí estic (qui sap si pel simple fet d'estar aquí ja estic perdent-lo, tant hi fa).
Es sopa mirant el suposat episodi "nou" dels Simpsons i després res, es toca la guitarra sense fer gaire soroll per no despertar al personal, es busca penya per parlar de qualsevol cosa, gastes uns breus minuts en escollir la música pel moment i ostia puta, sempre és la mateixa. Cada maleït diumenge per la nit cauen els mateixos temes de tranquis, que van sonant, amb la calma, mentre la gent amb qui xatejes diu "marxu k dma curro" o "menvax al sobre k dma es dilluns" i ostia puta, et quedes sol, com jo ara.
I què fas? Doncs escriure aquesta merda que poca gent llegirà, però que ostia puta, en realitat distreu i qui sap, potser fins i tot desfoga.
Ben mirat, és un moment ideal per pensar en tot el que t'envolta i adonar-te que tot està vivint com una mena de caiguda lliure, o "puenting" sense corda, et sona?
-Segur que a algú si.
Potser és moment de fer una crida a tots aquells que creguin formar part d'aquesta caiguda lliure. Opino que és el moment de dir prou i començar a cantar-nos les quaranta, rebentar i dir "N'estic fins la polla de tu!", d'omplir el cor o l'ànima o el que vulgueu de la força més honesta i dir-ho tot, saber criticar i saber ser criticat, tapar l'esquerda d'una relació que, com tots veiem, va en decadència.
Alça la puta veu quan alguna cosa et sembli injusta. Alça-la, només pel fet de plantar cara i dir el que penses. Aquí tots som iguals, i les nostres veus valen el mateix, callar és cedir.
És en aquest moment quan em començo a plantejar que potser és aquesta la veritable funció dels diumenges nit... Encara que reflexionem contínuament en diversos llocs, els diumenges nit sempre passa. O potser només parlo per mi...
Sigui com sigui, salut i fins la propera.
Es sopa mirant el suposat episodi "nou" dels Simpsons i després res, es toca la guitarra sense fer gaire soroll per no despertar al personal, es busca penya per parlar de qualsevol cosa, gastes uns breus minuts en escollir la música pel moment i ostia puta, sempre és la mateixa. Cada maleït diumenge per la nit cauen els mateixos temes de tranquis, que van sonant, amb la calma, mentre la gent amb qui xatejes diu "marxu k dma curro" o "menvax al sobre k dma es dilluns" i ostia puta, et quedes sol, com jo ara.
I què fas? Doncs escriure aquesta merda que poca gent llegirà, però que ostia puta, en realitat distreu i qui sap, potser fins i tot desfoga.
Ben mirat, és un moment ideal per pensar en tot el que t'envolta i adonar-te que tot està vivint com una mena de caiguda lliure, o "puenting" sense corda, et sona?
-Segur que a algú si.
Potser és moment de fer una crida a tots aquells que creguin formar part d'aquesta caiguda lliure. Opino que és el moment de dir prou i començar a cantar-nos les quaranta, rebentar i dir "N'estic fins la polla de tu!", d'omplir el cor o l'ànima o el que vulgueu de la força més honesta i dir-ho tot, saber criticar i saber ser criticat, tapar l'esquerda d'una relació que, com tots veiem, va en decadència.
Alça la puta veu quan alguna cosa et sembli injusta. Alça-la, només pel fet de plantar cara i dir el que penses. Aquí tots som iguals, i les nostres veus valen el mateix, callar és cedir.
És en aquest moment quan em començo a plantejar que potser és aquesta la veritable funció dels diumenges nit... Encara que reflexionem contínuament en diversos llocs, els diumenges nit sempre passa. O potser només parlo per mi...
Sigui com sigui, salut i fins la propera.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)