Doncs començo jo. Revelant-me contra l'ordre alfabètic. La meva situació social ha empitjorat notablement en els dos últims dies. Per uns quants motius, el més important dels quals és l'últim atac de la informàtica que després de moltes putades ha acabat per anular-me les comunicacions tocant-me els ous amb el messenger. No vull dir que sigui el motiu pel qual he decidit escriure avui, no és que em neguitegi no poder consumir el meu temps amb les converses de missatjería instantànea, però influeix, sens dubte.
Ara mateix mirar per la finestra, però enllà, més enllà del terra, com si busqués un horitzó entre els edificis, cosa impensable de trobar en aquest poble, em fa enyorar. No és que en algun passat proper o llunyà hagués sigut un ocell que sobrevola tot el que veig des d'aquí ara. Suposo que m'envolta un sentiment molt comú, aquella enyorança del que mai s'ha tingut. "Diuen que lo important és estimar, no que t'estimin. Els que diuen això són uns gilipolles". Potser exigeixo massa al món, als somnis, havent idealitzat la vida que hauria de tenir, la persona que voldria ser. No forma part de mi el que vull ser i no sóc tant com el que sense voler sóc? No m'agrada reconèixer que si estimo és per que se m'estimi i sento que és una necessitat insostenible. Pretén l'amor, aquest acte de llibertat, retallar la llibertat d'algú altre, com si fos una bendició. "T'estimo, sigues la meva novia" equival a dir "Quin cotxe més guapo, vaig a ratllar-lo". Tan de bo pogués fer cremar tal sentiment com qui estornuda en el precís moment, el moment d'amor, on algú pot ser esclau, però lliurement, on hi juga l'instint, la carn, la suor. Però per moments tan decadents que és quan apreua..Bah!... I... I... Bah!.. Eus aquí la meva inquietud, el misteri dels meus impulsos, nuls fins al dia d'avui, potser no em falta el valor, ni la testosterona, potser és que realment em falta allò que faci que oblidi totes aquestes ximpleries i recicli l'amor en una passió si més no reveladora, de mi o del camí que ha de portar-me a la meva troballa, que encara no sé quina és. Així que força per suportar aquest pes i agilitat per fluir entre els prejudicis, entre els paranys de la meva ment.
Doncs au! Que en tingueu també, que no va malament i que vagi bé el curs tot just començat. Salut i RnR!
Ara mateix mirar per la finestra, però enllà, més enllà del terra, com si busqués un horitzó entre els edificis, cosa impensable de trobar en aquest poble, em fa enyorar. No és que en algun passat proper o llunyà hagués sigut un ocell que sobrevola tot el que veig des d'aquí ara. Suposo que m'envolta un sentiment molt comú, aquella enyorança del que mai s'ha tingut. "Diuen que lo important és estimar, no que t'estimin. Els que diuen això són uns gilipolles". Potser exigeixo massa al món, als somnis, havent idealitzat la vida que hauria de tenir, la persona que voldria ser. No forma part de mi el que vull ser i no sóc tant com el que sense voler sóc? No m'agrada reconèixer que si estimo és per que se m'estimi i sento que és una necessitat insostenible. Pretén l'amor, aquest acte de llibertat, retallar la llibertat d'algú altre, com si fos una bendició. "T'estimo, sigues la meva novia" equival a dir "Quin cotxe més guapo, vaig a ratllar-lo". Tan de bo pogués fer cremar tal sentiment com qui estornuda en el precís moment, el moment d'amor, on algú pot ser esclau, però lliurement, on hi juga l'instint, la carn, la suor. Però per moments tan decadents que és quan apreua..Bah!... I... I... Bah!.. Eus aquí la meva inquietud, el misteri dels meus impulsos, nuls fins al dia d'avui, potser no em falta el valor, ni la testosterona, potser és que realment em falta allò que faci que oblidi totes aquestes ximpleries i recicli l'amor en una passió si més no reveladora, de mi o del camí que ha de portar-me a la meva troballa, que encara no sé quina és. Així que força per suportar aquest pes i agilitat per fluir entre els prejudicis, entre els paranys de la meva ment.
Doncs au! Que en tingueu també, que no va malament i que vagi bé el curs tot just començat. Salut i RnR!
2 comentaris:
Algun dia una infinitat de gent llegirà aquest blog i fliparan amb el teu primer missatge/article/text/encara no sé ben be con dir-ne d'això que penjem xD
Salut i wrakanrall!
Guillem, Marçal i Demian, molt guapo el blog, m'esteu enganxant!
Guillem tens rao, aquest sentiment d'enyorança pel que no ha passat és un sentiment tant comú... també estic d'acord en el que has dit de que son uns gilipolles els que afirmen que s'estima desinteressadament, realment ho son i el que digui que estima desinteresadament, sense esperar res a canvi, no diu la veritat.Tots esperem una resposta en tot el que fem per petita que sigui. Això si, estic en desacord amb la teva comparació de l'amor amb el rallar un cotxe, no es ratllar-lo, és disfrutar-lo, disfrutar tot el que tu tens en comú, les coses que et fa sentir quan estas allà, les coses que només pots viure conjuntament. Però com qualsevol cosa d'utilitzar-la es desgasta, s'espatlla, i contra més la disfrutes abans es destrueix. És un problema que te aquest món... tot passa i tot queda!!
Eric
Publica un comentari a l'entrada